El prestigiós jurisconsult i polític romà, Marc Tul·li Ciceró, en la seva obra sobre La República (llibre II), ens diu que “de cap manera es pot governar la República sense la màxima justícia”.
Ve a compte aquesta reflexió quan fa temps que el poder judicial és observat des de la perplexitat i la contrarietat, de que alguna cosa no va i no és qualsevol cosa.
Un exemple és la manifesta dificultat de renovació dels membres del “Consejo General del Poder Judicial”, amb motiu de la falta d’entesa dels que han de ser designats pel Congrés dels Diputats i pel Senat per raó de la majoria qualificada de 3/5 parts fixada a la Constitució, que ha resultat perversa.
Un altre, el tenim en l’errònia concepció del text constitucional, de que el “Consejo” ha d’estar format per jutges i magistrats (en l’actualitat ho han de ser 12 dels seus 21 membres) com si ells fossin els garants de la independència del poder judicial del que tant alguns s’omplen la boca, que res te a veure amb l’exercici independent de la funció jurisdiccional que els hi correspon, dictant sentències, a la que s’haurien de dedicar exclusivament i amb incompatibilitat de qualsevol càrrec o funció pública.
No ho faciliten tampoc exemples com el de l’anterior Ministre de Justícia, que als pocs dies d’haver estat cessat del càrrec es reincorporà sense rubor en la condició de magistrat de la Sala Penal l’Audiència Nacional, per ser designat immediatament després com a magistrat del Tribunal Constitucional com si res.
Aquest estat de coses afecta la credibilitat de la independència dels jutges i magistrats dels Jutjats i Tribunals en perjudici de la confiança dels ciutadans amb el conjunt de les institucions i funcions públiques, en especial davant d’un “Consejo” caducat i que va per lliure, circumstància agreujada per la confusió que representa la doble condició del seu president, a la vegada del Tribunal Suprem a eliminar del text constitucional.
Tanmateix, l’embolic en el que ens trobem és fruit d’una concepció equivocada de la independència del poder judicial, allunyada del principi de separació de poders del Poder Públic que ve fonamentant en bona part l’organització dels estats moderns: el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial.
Segons la teoria política que arrenca amb la revolució francesa de finals del segle XVIII, el Poder Públic emana de la voluntat dels ciutadans que s’expressa a través dels seus representants elegits democràticament per sufragi universal lliure i directa per un període determinat que constitueixen el parlament (poder legislatiu) que és on resideix la sobirania del poble conformat en una comunitat política voluntària, que no forçosa, que reconeix els seus ciutadans en igualtat de drets i en deures.
Correspon al parlament l’elaboració i l’aprovació de les lleis, l’elecció del govern (poder executiu) que les executa sota el seu impuls i control polític i que subjecta el control de legalitat de la seva activitat als jutges i magistrats dels Jutjats i Tribunals (poder judicial) dirigit per un òrgan de govern, en el nostre cas el “Consejo”.
A través de la separació de poders es tracta d’aconseguir un equilibri en l’exercici del Poder per evitar allò que deia Lord Acton, de que “el poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”. Sovint les indicacions d’aquest reconegut historiador i lliure pensador britànic de finals del segle XIX no s’apliquen en la bona direcció.
És el que succeeix amb el “Consejo” que actua sense control, ni del poder legislatiu com hauria de ser i a qui correspondria designar tots els seus membres del que no n’haurien de formar part els jutges i els magistrats, com tampoc funcionaris i càrrecs públics que amb una falsa normalitat van intercanviant el seu destí segons quina sigui la majoria de govern del Poder públic.
No és fàcil revisar l’estat de les coses. En el cas del “Consejo”, demanda la modificació de la Constitució que fins ara no hi ha voluntat de promoure. És allò que també ens diu Ciceró a l’obra abans esmentada, de que “les singularitats de les qüestions polítiques esclafa la racionalitat”.
Entretant, seguirà aquesta mala manera de servir la “res publica” i no serà possible reconfigurar l’organització de poder judicial i la renovació dels membres del “Consejo”, encallada per interessos i vergonya d’uns quants. Ens cal deixar tranquils als jutges i magistrats per fer el que han de fer, que no és altre que dictar sentències d’acord amb la llei i l’equita
