Aquesta crisi econòmica i de salut que patim obliga a posar la mirada en escenaris diferents, de manera constant i ràpida. La situació d’incertesa provoca no tenir un full de ruta clar i d’aquí que es facin propostes que no contemplen solucions fàcils.
Sentim i llegim sobre canvis de models econòmics, com hem de canviar la manera de produir o com el turisme veu alterada la seva activitat i, veurem si en un futur, la seva manera de fer.
Però dins les diferents corrents d’opinió que sorgeixen sembla haver-hi una coincidència que, tot i donar-se en camps intel·lectuals diferents, dóna peu a tenir-la molt en compte. Parlam de la importància que agafa i, pot agafar encara més, el consum del producte local.
És una qüestió que irromp amb molta força dins el debat econòmic i polític davant l’evidència de com de cara pot ser la dependència absoluta de produccions exteriors. Sent unes illes, el debat agafa encara més volada i més si som conscients que res podem fer per acceptar una dependència parcial crònica.
Aquesta situació no pot ser una excusa per no planficar i ajudar les empreses de Balears a produir, produir i produir. Fer indústria per petita que sigui però, amb creixements constants que permetin diversificacions mínimes. La suma de les parts pot ser clau en futurs no massa llunyans.
El politòleg Francis Fukuyama assegura que la globalització seguirà present, que en cap cas desapareixerà, però el que sí es pot accentuar són les polítiques d’autosuficiència territorial. El professor de la Universitat de Stanford assegura que la dependència alimentària de segons quins països és molt alta, no es pot tancar el comerç internacional però s’ha d’avançar cap al producte local.
Melisa Leach, directora de l’Institut de Desenvolupament Sostenible, assegura que la producció alimentària ha d’anar cap a models de producció local, sistemes agroecològics més concretament. Leach assegura que és important sortir de la cadena de distribució alimentària internacional ja que d’aquesta manera els territoris no estan tan exposats a les pujades de preu i contratemps que es donen dins el sector. Una tercera manifestació pública és la que han signat 170 acadèmics holandesos. Entre les diverses mesures que proposen per dur a terme un canvi en el model econòmic del país n’hi ha una que fa referència a la necessitat de incrementar la producció local.
Finalment volia fer referència a l’experiència que es viu a Sicília. La Simenza, una organització que reuneix 70 productors, ha recuperat una llavor tradicional molt antiga. La cosa no passaria d’aquí si no fos pel fet que han plantat cara a les multinacionals i d’aquesta manera s’ha aconseguit superar la producció de blat en només 4 anys respecte a les llavors transgèniques i fumigades amb productes químics.
La informació que ens arriba és que determinades zones de Sicília experimenten una recuperació econòmica ja que el consumidor demana producte local i natural. Dins un context de salut pública, el neuròleg sicilià Antonio Milici ha assegurat “que és molt important recuperar llavors antigues per superar determinades patologies derivades del poc valor nutritiu d’alguns aliments i saturats d’elements químics”
En definitiva el debat sobre la producció local sembla que ha arribat per quedar-se i la velocitat del seu creixement dependrà del valor que li doni el consumidor i dels suports que pugui rebre de les administracions. El que queda clar són els seus efectes positius en l’economia, el treball i la salut, una altra cosa és el paper dels lobbies per silenciar o pressionar perquè tot segueixi igual.
