miércoles. 07.12.2022

Quatre lliçons de Krugman i de la política econòmica de Biden

L’economia dels Estats Units d’Amèrica s’està recuperant, així ho senyalen les informacions publicades aquests darrers temps, els primers mesos de l’any havia crescut 6,4% però s’espera un creixement molt més alt, fins al 7%, el millor resultat des de fa 37 anys, ja que al 1984 va créixer fins a un 7,2%, però alguns analistes s’arrisquen a dir que es podria arribar a un creixement del 7,7% en el que significaria el creixement més fort des de 1951, i tot plegat gràcies, entre altres coses a la despesa dels consumidors.

 

No és aliena a aquestes bones dades econòmiques la política econòmica impulsada per l’Administració Biden, ja que segons les previsions del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, el Banc Central Europeu i l’OCDE el programa d’inversió pública nord-americà, que equival al 8,5% del PIB del país, contribuirà al creixement mundial en un 1,4% durant l’any 2021, en una expansió que podria arribar al 5,8%, beneficiant-se globalment d’uns programes inversors (al que alguns anomenen el New Deal de Biden) de 3 bilions de dolars, que als EEUU de moment han rebaixat la taxa d’atur fins al 5,8%.

 

Recentment el Premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, feia referència al New York Times a cinc explicacions de perquè està agafant impuls aquesta política econòmica de despesa milionària que en part es poden extrapolar a la nostra realitat, europea i espanyola.

 

La primera d’elles és el paper positiu que ha tengut l’administració pública en la gestió de la pandèmia, més enllà de la crítica política que poguem llegir a diari, resulta clar que les mesures econòmiques adoptades per fer front a la paràlisi econòmica provocada per la pandèmia han estat ben rebudes i, per Krugman, tendran un impacte durador a la ideologia econòmica.

 

En segon lloc, el paper actiu del sector públic ha fer enterrar el que Krugman denomina la “Reaganmania”, que podríem definir com el mite de que les polítiques neoconservadores que provenen dels primers anys 80, han contribuït a generar riquesa, basta observar com el creixement econòmic des de 1980 va ser més lent que el de les dècades anteriors, especialment per a les famílies de classe mitja.

 

La tercera lliçó a extreure és que els “alarmistes del deute”, aquells que convertien el deute públic en el gran problema a resoldre, han perdut tota credibilitat, en un contexte on el baixos tipus d’interès fan que el cost del deute (tot i que les xifres puguin semblar altes) sigui molt més senzill d’assumir, traslladada aquesta reflexió al nostre marc europeu podríem dir que els profetes de l’austeritat tenen menys arguments per imposar les seves polítiques que durant una dècada han ralentitzat la recuperació econòmica posterior a la Gran Recessió de 2008.

 

La quarta lliçó fa referència al fet que les dades que manegen els economistes actualment, segons Krugman, permeten demostrar el valor de la inversió pública per a la recuperació econòmica, unes afirmacions de les que en podem extreure la lliçó 4+1 i és que Krugman especifica que la inversió que resulta especialment beneficiosa és aquella que es concreta en les ajudes a les famílies, la inversió pública “dura” (infraestructures, carreteres, etc.) és positiva però encara ho és més el que denomina inversió “blana”, la que es fa en les persones, que reportarà encara més impuls a l’economia (recordem la referència feta al principi sobre la importància del consum per al creixement econòmic dels EEUU, precisament).

 

Krugman denomina el que jo he anomenat “lliçons” com a condicions per una àmplia majoria política que doni suport a la política inversora de Biden, en canvi he preferit parlar de lliçons perquè crec que són arguments que en el nostre context més proper ens han d’ajudar a entendre les opcions que presenta la situació actual.

 

Val a dir que el prestigiós economista fa referència a una cinquena condició, aquesta netament política ja que veu als republicans perduts en una oposició basada en les teories de la conspiració, no en obstaculitzar els plans econòmics de l’administració demòcrata.

 

Es pot permetre fer aquesta afirmació perquè el trumpisme ha perdut el seu principal referent, apartat ara de la primera línia política i mediàtica, fet que a la llarga ha de frenar el contagi de populisme dins el conjunt del partit republicà, en aquest sentit i ja limitant-nos a la realitat espanyola, caldria esperar que aquest populisme deixàs de dominar les estratègies de l’oposició i poguéssim avançar cap a un cert consens en torn al nostre propi New Deal, que Europa ja ens apunta amb els fons Next Generation.

 

Aquestes són les coses importants sobre les que debatre la resta, com deim a Mallorca, vuits i nous i cartes que no lliguen.

Quatre lliçons de Krugman i de la política econòmica de Biden
Comentarios
Entrando en la página solicitada Saltar publicidad