El debat públic sobre immigració massa vegades està envoltat d’enceses expressions agressives, emocionals, de caire identitari que divideixen i confonen a la ciutadania, amb discursos conspiranoics que, si ho analitzam des de la calma i la realitat socio-econòmica, vuerem que són discursos que poc tenen a veure amb la realitat i amb les dades que ens aporta el mercat laboral.
Els discursos que presenten la migració com una amenaça cultural o com una “invasió” sempre ho fan obviant el paper que té en la nostra economia i que no és altra que el fet que depenem estructuralment de la mà d’obra migrant. Tant a Espanya com a les Illes Balears (com als Estats Units, que posarem d’exemple després) les xifres mostren que la presència de treballadors i treballadores migrants és el que permet mantenir el ritme econòmic i la garantia d’unes feines que, senzillament, no es cobririen d’una altra manera.
Segons dades del Real Instituto Elcano, el 23% de la població ocupada a Espanya és immigrant, i nou de cada deu nous llocs de feina creats entre gener de 2024 i març de 2025 han estat ocupats per persones d’origen estranger. En sectors com el servei domèstic (72%), l’hostaleria (45%), la construcció (32%) o l’agricultura (31%), la presència d’immigrants es pot considerar imprescindible.
La major part d’aquests treballadors i treballadores migrants procedeix de Llatinoamèrica (47%), seguida per la població procedent del Marroc, la Unió Europea i, finalment, de la resta de països que aporten població estrangera. Tot i que molts d’aquests treballadors ocupen feines poc qualificades, la seva aportació és clau per a l’economia espanyola. Les dades d’atur mostren, a més, que són més sensibles a trobar-se en situació d’atur: mentre que entre els autòctons la taxa d’atur és del 8%, aquesta puja fins a 12% entre els llatinoamericans i al 25% entre els procedents dels distints països africans. Tot i així, aquests col·lectius mantenen la seva presència laboral perquè són necessaris per a l’estructura productiva actual.
A les Illes Balears, la dependència és encara més notable. Els 160.740 treballadors estrangers que trobam a les illes representen ja el 24,4% del total d’afiliats a la Seguretat Social. Més de la meitat (59%) provenen de fora de la Unió Europea, i els principals orígens són Marroc, Colòmbia i Argentina.
L’hostaleria concentra al voltant de 63.000 treballadors estrangers, seguida per la construcció (22.000) i el comerç (18.000). En una economia fortament basada en el turisme i els serveis, aquestes xifres revelen que sense la participació de la mà d’obra migrant la prestació de serveis turístics simplement no seria possible. En aquest sentit, qualsevol política d’expulsió o restricció severa tindria un impacte immediat sobre la productivitat i l’ocupació.
Als Estats Units, i especialment a l’estat de Texas, les noves polítiques de deportació i persecució de migrants han provocat un efecte força negatiu. Segons dades recents, quatre de cada deu empreses declaren haver tingut problemes perquè els seus treballadors han deixat d’anar a la feina per por a les redades migratòries. Sectors com la manufactura, els serveis i el comerç minorista han vist reduïda la seva capacitat de contractar o retenir personal.
La reacció empresarial ha estat clara. Més de 1.700 directius i propietaris integrats a la American Business Immigration Coalition (ABIC) han demanat al Congrés nord-americà que s’aturi aquesta deriva, alertant que “l’economia americana no pot créixer sense vies legals per als treballadors que impulsen la construcció, l’agricultura, l’hostaleria o la sanitat”. La lliçó és clara per a qui la vulgui escoltar: les polítiques d’expulsió massiva de migrants no reforcen l’economia, la perjudiquen.
El cas espanyol, el balear i el nord-americà comparteixen una mateixa lògica. La migració no és el resultat d’una “invasió” ni d’un efecte cridada polític, sinó de la pròpia dinàmica econòmica. Els fluxos migratoris responen a la demanda de mà d’obra que els països receptors no cobreixen internament.
Si s’aplicassin polítiques d’expulsió o de tancament com les que promouen alguns sectors de la dreta i l’extrema dreta, el primer conflicte no seria cultural, sinó econòmic, i s’establiria entre aquests grups polítics i els propis empresaris que saben que depenen del treball que aporten aquests treballadors i treballadores.
I avui només parlam d’economia, no parlam de valors com la solidaritat, la comprensió amb qui cerca un projecte de vida, la tolerància o l’acolliment, parlam de que el sistema econòmic que tenim fa que els fluxes de treballadors es moguin cap a les regions econòmicament més puixants, que són les que necessiten aquesta mà d’obra, basta recordar la revolució industrial i l’èxode del camp a les ciutats on s’instal·laren les primeres fàbriques, o, en un exemple que ens és més proper, recordar la migració interna a Espanya de regions de l’interior a altres, com les Balears, que creixien gràcies al turisme i demandaven mà d’obra per als sectors emergents.
És l’economia, i no cap fantasia d’invasió, el que provoca aquest moviment de persones. És la pobresa, la desigualtat entre regions. És el legítim dret de tota persona a somnia un món millor per als seus fills i filles.
