Hem estat aquests dies, novament, commemorant el Dia de les Illes Balears. Un dia que, més enllà dels actes institucionals, ens ha de servir per recordar que ja fa quaranta-tres anys que la nostra terra té una personalitat política definida, existeix com a comunitat autònoma, ha aconseguit l’autogovern que durant molts d’anys va semblar impensable.
Si ens traslladam a l’any 1983 ens trobam amb unes Illes Balears on ja existia un règim preautonòmic, confirmació de que la possibilitat d’aconseguir l’autonomia havia començat a avançar, però que encara no era garantia de que les aspiracions d’un autogovern més ampli fossin realment assolibles. Just feia dos anys havia tingut lloc un intent de cop d’estat retransmès per televisió que havia fet patir davant la possibilitat de què la democràcia pogués esdevenir una simple anècdota dins la història contemporània d’Espanya. Afortunadament, no va ser així.
No feia ni deu anys que havia mort el dictador que amb mà de ferro havia controlat el poder a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil, tallant tota opció de llibertat i de participació democràtica de la ciutadania i mantenint una repressió brutal fins al final.
El record d’aquella dictadura i de la Guerra Civil marcava, sens dubte, la generació que va fer possible la transició a la democràcia i el procés autonòmic. Aquest enllaçava amb els darrers intents de tenir un règim d’autogovern de les Illes Balears, que va ser durant la Segona República, precisament a finals de febrer recordavem quatre figures republicanes significades assassinades al cementiri de Palma. Entre elles cal destacar Emili Darder, que fou batle de Palma i dirigent d’Esquerra Republicana Balear, així com Alexandre Jaume, diputat socialista i un dels intel·lectuals més rellevants del Partit Socialista. Ells dos ens serveixen de recordatori de que a les illes s’havia reflexionat i debatut sobre la possibilitat de tenir un règim autònom, des d’un pensament liberal, republicà o socialista (fortament influït per Gabriel Alomar), ells dos com molts altres, havien estat recuperats els anys 1970 per l’obra de Gori Mir, El mallorquinisme polític, que recuperava textos cabdals per a la reflexió sobre l’autogovern de les Illes Balears, publicada a l’exili, sens dubte un text fonamental i que va ajudar a recuperar la memòria, la consciència del país que érem i del país que volíem ser: un país amb institucions pròpies que ens governassin.
El cert és que el nostre procés autonòmic ha estat irregular, la voluntat inicial d’accedir a l’autonomia per la “via ràpida” va ser trastocada per les circumstàncies del moment i ens dugueren a haver d’optar per la via lenta, un fet que era central en el debat autonòmic original però que avui molts hipotètics lectors d’aquest article possiblement no recordin, el fet és que de les dues fórmules previstes a la Constitució Espanyola per accedir a l’autonomia, les Illes Balears varen ser una de les darreres comunitats en aprovar el seu Estatut d’Autonomia.
Aquell debat, que en el seu moment semblava cabdal, avui apareix relativitzat. El nivell competencial assolit i la maduresa de les institucions pròpies duen a qui signa aquest article a pensar que el procés ha valgut la pena. Les decepcions pel camí, els retards, la comparació amb altres comunitats autònomes (especialment les anomenades nacionalitats històriques) que ens feien semblar una comunitat de segona categoria, no poden esborrar la realitat actual: estam plenament homologats a la resta de territoris de l’Estat.
Ara bé, què hem d’esperar o desitjar per al futur? Jo no tenc dubte que un major pes polític de la nostra comunitat autònoma en la presa de decisions dels òrgans de l’Estat. I per això, la idea d’un Estat federal és la que més podria interessar a les Illes Balears.
En un sistema federal es conjuga la proporcionalitat pròpia del poder legislatiu elegit pel poble (representat pel Congrés dels Diputats) amb una cambra de representació territorial on els territoris tenen un pes equilibrat, independentment de la seva població. Cal deixar constància que el sistema provincial de circumscripcions electorals vigent a Espanya mereixeria una revisió, especialment pel que fa a la necessitat que els territoris més petits tenguin un pes major en una cambra autènticament territorial.
Les Illes Balears, amb una població inferior a la de grans territoris de l’Estat, necessiten augmentar la seva influència en el conjunt a través d’un Senat realment territorial, que no tengui en compte la població sinó que atorgui el mateix pes institucional a totes les comunitats autònomes. Tanmateix, el Senat dissenyat per la Constitució de 1978 (en un moment previ a l’establiment de les comunitats autònomes) no representa plenament l’Espanya autonòmica, sinó més aviat una Espanya provincial, i clar, dins aquesta lògica provincial, les Illes Balears continuam essent una sola província.
Això fa que ni per població ni per representació territorial tenguem el pes que ens correspondria en el legislatiu espanyol. Una reforma del Senat que igualàs el nombre de senadors de totes les comunitats autònomes seria més favorable als nostres interessos. Però és difícil que això succeeixi. Les forces conservadores i la nova dreta extrema són reticents a qualsevol avenç que impliqui un aprofundiment de l’autogovern, ens ho va deixar ben clar el President del Parlament de les Illes Balears, líder del partit d’extrema dreta espanyol, al discurs del Dia de Balears.
En aquest context, el fet que Formentera hagi reivindicat el dret a disposar d’un senador propi no és només una qüestió de justícia per a l’illa, sinó també una millora de la representació del conjunt de les Illes Balears a la cambra territorial de l’Estat. Seria una correcció, encara que parcial, del desequilibri actual.
En tot cas, quaranta-tres anys després, tenim un poder legislatiu propi (el Parlament) amb àmplies competències. Un poder executiu plenament consolidat i reconegut per la ciutadania, que exerceix les competències derivades del nostre marc estatutari i d’aquelles que l’Estat ha transferit al llarg dels anys, atenent les necessitats específiques de la nostra comunitat.
Tenim, a més, una distribució territorial del poder a través dels consells insulars (el federalisme intern), que constitueix una de les nostres característiques més singulars. La seva evolució al llarg d’aquestes quatre dècades ha convertit els Consells en institucions de primer ordre, sense paral·lelisme amb altres fórmules de govern supramunicipal de l’Estat. A les Illes Balears els consells expressen la unió en la diversitat que defineix la nostra comunitat autònoma.
Allò que potser no ha evolucionat amb la mateixa intensitat és el sentiment de pertinença a la comunitat. Diversos autors que han reflexionat sobre la identitat balear, com Josep Melià o Gregori Mir, entre d’altres, han coincidit la dificultat de parlar d’una personalitat balear. Aquesta identitat, si existeix, seria més aviat la suma de les identitats de cadascuna de les illes. Quan el llavors president de la Diputació Provincial de Balears, Lluís Alemany, va parlar el 1918 de la necessitat de reconèixer una personalitat balear, obtenint resposta a les pàgines de “La Veu de Mallorca”, on es proposava, en canvi: “Siguin les tres illes lliures i senyores absolutes de llurs destins. Mancomuin-se accidentalment cada vegada que es tracti de realitzar una obra de mútua utilitat”, un plantejament plenament insularista, tot i que amb les institucions actuals de la nostra comunitat l’obra de mútua utilitat seria força més extensa del que podien imaginar fa un segle.
Des del punt de vista de qui escriu aquestes línies, més de quaranta anys d’autogovern compartit han contribuït a reconèixer-nos en una certa “obra mútua” balear, sense atrevir-me a parlar d’una personalitat balear, i potser més del que inicialment es podia preveure. Això no significa que les identitats insulars hagin desaparegut ni que ningú se senti menys mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer, seria ingenu afirmar-ho. Però el fet de disposar d’institucions pròpies que representen el conjunt del territori, que exerceixen amb eficiència les seves competències i que treballen per preservar trets comuns (des de la llengua i la cultura fins a la gestió de l’economia i dels serveis públics) ens du a pensar que, si bé potser no existeix una identitat balear en sentit ple, sí que existeix una consciència de ciutadania comuna.
I aquest és, probablement, el concepte que hauríem d’impulsar en el context actual: el sentiment de pertinença a una comunitat cívica. Una comunitat capaç d’integrar els centenars de milers de persones que han arribat durant els darrers vint anys a una terra pròspera i amb capacitat i voluntat d’acollir; una comunitat que viu del turisme i que per això també ha de saber integrar tant els qui hi venen a treballar perquè aquesta economia funcioni com els que hi passen de visita.
Només amb aquesta visió àmplia del concepte de ciutadania les Illes Balears podran continuar prosperant i ocupant el lloc que els correspon en el conjunt de l’Estat espanyol i, m’atreviria a dir, també en el conjunt d’Europa.
D’aquí a quaranta anys no sabem on serem. El que sí sabem és que l’oportunitat que se’ns va oferir fa quaranta-tres anys, amb la creació d’unes institucions pròpies d’autogovern que han crescut i madurat al llarg de quatre dècades, no es la podem malbaratar. Ja no es tracta només de consolidar, ampliar i millorar l’autogovern, sinó de tenir l’ambició de poder definir entre tots què vol ser el poble de les Illes Balears, i no simplement què volen ser les seves institucions.
Potser aquí, finalment, trobam la qüestió fonamental: després de quatre dècades no és el moment de continuar debatent quin model d’autogovern tenim, sinó d’utilitzar-lo com a instrument per construir el país, si em permeteu l’expressió, que volem que siguin les Illes Balears.
