Aquests dies hem sentit al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, defensar el procès de regularització massiva d’immigrants que el seu Govern ha engegat. Darrera aquesta decisió hi ha, entre d’altres raons, donar sortida a la demanda de tota una sèrie de sectors econòmics que necessiten molta mà d’obra, com va manifestar la pròpia ministra de Migracions.
De fet, el miracle econòmic espanyol no té la seva base en un model productiu de qualitat que doni valor afegit, sinó que la base de la productivitat és sobretot la mà d’obra barata. I per sustentar aquest model és necessari que efectivament vengui molta gent de fora a treballar, gent que en molts de casos estarà disposada a acceptar feines precàries amb sous baixos, que molts de treballadors residents no acceptarien.
El que no dirà el Govern espanyol és que el fet que hi hagi treballadors disposats a assumir feines mal pagades, repercuteix negativament en tots els treballadors. Si algú està disposat a conformar-se amb el salari mínim perquè hem de pensar que un empresari contractarà algú per un sou més alt per la mateixa feina?
Tampoc contarà el Govern que tots aquests nous treballadors, que més tard o més prest vendran amb les seves famílies, necessitaran serveis educatius, sanitaris, socials, i sobretot accedir a un habitatge. I quan a bona part d’Espanya no hi ha habitatges disponibles a preus assequibles, s’està condemnant a molta gent a viure en habitacions en el millor dels casos o en caravanes, campaments o infrahabitatges de tot tipus.
Tampoc dirà el Govern, que haver hagut de fer una regularització d’aquestes característiques és sinònim d’un enorme fracàs previ de la gestió de la política migratòria. Qualsevol regularització o legalització, sigui urbanística, fiscal o en aquest cas d’immigrants, vol dir que prèviament l’Administració no ha fet la seva tasca, ni de control ni de tramitació ni de resolució. Bàsicament que han fallat el sistemes legals d’entrada al país.
I tampoc reconeixerà el Govern que haver calculat que la regularització afectaria a mig milió de persones, i que al final hi ha hagut més d’1,2 M de peticions, és un error de càlcul enorme, i desmunta totalment les declaracions de que no hi hauria efecte crida, tal com varen manifestar diversos ministres.
En qualsevol cas, com he comentat en anteriors articles, i com adverteixen molts d’economistes i analistes, tenim una economia basada en el volum i no en el valor, i que per això basa la productivitat sobretot en la mà d’obra barata. Això es tradueix en una economia que es capaç de crear molts de llocs de feina, però que el repte no hauria de ser crear molts de llocs de feina, sinó crear llocs de feina de qualitat, amb innovació, recerca i talent. Llocs de feina que requereixin formació, llocs de feina ben remunerats, llocs de feina estables, i no temporals, precaris, i amb sous baixos com ara.
Però el Govern es troba molt còmode instal·lat en el volum i content de les dades macroeconòmiques d’augment del PIB però sense tenir en compte el progressiu empobriment de la classe treballadora en general. Estam creixent sense valor afegit, creant molts de llocs de feina però precaris, que produeixen efecte crida i augment poblacional, la qual cosa fa que necessitem més serveis públics, més carreteres, més centres de salut, més escoles, més serveis socials i més habitatge,... Demandes a les quals l’Administració no pot fer front adequadament. I tot plegat al final ens durà al col·lapse del sistema i del model .
