Fa uns dies l’INE publicava les projeccions de població a les diverses comunitats autònomes i pronosticava que les Illes Balears serien la segona comunitat autònoma amb més creixement de població en els pròxims 15 anys, amb un augment previst del 16%.
De fet hem passat de poc més de 600.000 habitants als anys 70 a superar 1,2 milions d’habitants actualment, dels quals un 48% han nascut fora de les illes. Això és així perquè el nostre model econòmic basa la seva productivitat en la mà d’obra barata, enlloc de basar-se en donar un valor afegit de qualitat. I la necessitat de molta mà d’obra crea un efecte crida que fa que tant la població resident com la població flotant no aturin d’augmentar.
I més població implica més necessitat d’habitatge, d’escoles, de centres de salut, més consum de territori, més producció de residus, més consum energètic, més consum d’aigua, més emissions, més mobilitat,... I tot això té un costos afegits que acabam assumint tots els residents: augment imparable del preu de l’habitatge, escasetat de recursos limitats com territori i aigua; necessitat d’ampliar infraestructures com depuradores, dessaladores, plantes de tractament de residus, carreteres, centres de salut, escoles, serveis socials, residències; llistes d’espera sanitàries o de dependència que no deixen de créixer; i tot això, apart de les conseqüències que suposa sobre la llengua i cultura pròpies.
Les dades de l’INE, coincideixen amb el Seminari organitzat aquests dies per la Càtedra de la Insularitat de la UIB per analitzar la relació entre les dinàmiques poblacions i les tensions en l’accés a l’habitatge en contexts insulars de la Unió Europea. Així el seminari abordarà les tensions creixents que afecten els mercats de l’habitatge en contextos insulars, condicionats per factors com la limitació física del sòl, la fragmentació territorial, la pressió turística i residencial o l’increment dels fluxos migratoris.
Benvinguts siguin aquests debats des de posicions acadèmiques perquè per desgràcia des de posicions polítiques els debats estan molt esbiaxats i no donen solucions adequades en cap cas.
Així l’esquerra afronta el repte demogràfic des d’una posició humanista, carregada de bones intencions, però que obvia totalment totes les problemàtiques derivades de l’augment poblacional. Les ignora o les nega. Fins i tot és habitual acusar de racista o xenòfob a qualsevol que simplement intenti obrir aquest debat. Si la posició de partida és que aquí hi cap tothom, que podem acollir indefinidament, i obviam totes les problemàtiques, l’únic que aconseguim es preocupar cada vegada més la població resident que veu com el seu projecte de vida futur cada vegada és més negre.
I mentre l’esquerra no vol veure els problemes, les polítiques populistes i d’odi de l’extrema dreta van guanyant adeptes a tota Europa.
Però no podem seguir amb les cucales posades davant aquest repte tan important de les pròximes dècades. Uns perquè volen mà d’obra barata importada i no volen canviar la dinàmica peti qui peti; uns altres perquè consideren que podem seguir acollint gent de manera il·limitada; uns altres per convicció, altres per covardia o ceguera, però sembla que anam cap a l’abisme, i ningú s’atreveix o vol posar-hi remei. I qui ja ho està pagant son els joves i els sectors més vulnerables que ja n’estan patint les conseqüències.
