Aprofitant la calor de l’estiu, en plenes vacances estranyes i preocupants per causa de la crisi econòmica i social que tenim a sobre i que l’evolució de la COVID-19 pot agreujar encara més, el BOE del passat dia 10 d’agost publicava el resum dels comptes anuals de l’Administració General de l’Estat, exclosos els de totes les seves entitats i organismes dependents, corresponent a l’exercici de 2019, que no auguren res de bo.
A diferència de l’any anterior, el resultat pressupostari del referit exercici és negatiu, amb un dèficit de – 611.627.442,33 euros i una càrrega del deute equivalent al 45% de les obligacions reconegudes, que no és poc, i que subratlla la difícil situació de les finances públiques que la crisi d’enguany empitjorarà, i molt.
En aquest sentit ja s’ha vist a través del polèmic destí del superàvit de les administracions locals (Ajuntaments, Diputacions, Consells Insulars, Cabildos) que l’Estat reclama per ell, això sí, en concepte de préstec a retornar en 15 anys a partir del 2022, en mèrits del Reial Decret Llei 27/2020, de 4 d’agost, de mesures financeres de caràcter extraordinari i urgent aplicables a les entitats locals.
Com és conegut, i al·legant els tipus d’interès negatiu que moltes entitats locals estan suportant pels saldos disponibles en els comptes i dipòsits bancaris de llur titularitat, aquesta disposició ha estat oposada, i amb raó, per molts Ajuntaments en condicionar els romanents de tresoreria que han acumulat després d’uns anys de contenció i que està per veure si recuperaran. I el que també no deixa de ser greu, exclou als Ajuntaments sense romanents dels fons estatals que alhora es contemplen, als quals tindran només accés els que transfereixen voluntàriament el seu superàvit a l’Administració General de l’Estat.
Malament estan les coses, més encara a la llum de les informacions que ens arriben dels mitjans de comunicació, tant sobre el nivell del deute públic situat el mes de juny passat en 1,29 bilions d’euros, per sobre del 100% del PIB, dels quals 1,18 bilions d’euros, és a dir el 91%, corresponen a l’Administració central de l’Estat, com del dèficit públic del conjunt de les administracions públiques que a finals de l’any 2019 ja representava el 2,7% del PIB, el que qüestiona la continuïtat d’un sistema fallit a revisar.
Tanmateix, no són moments per al desànim, ni d’amagar el cap sota l’ala. Sóc de l’opinió que ens cal seguir endeutant-nos sense augmentar la càrrega fiscal del tot excessiva per evitar mals majors. Però que cal fer-ho (i) corregint el destí dels recursos per a activitats productives, ERTOS i necessitats bàsiques dels ciutadans, (ii) eliminant despeses recurrents innecessàries i (iii) evitant duplicitats de funcions i conflictes competencials provocada per una continuada i funesta recentralització de l’Estat que no s’acaba amb l’excusa d’una falsa unitat i de la tergiversació del principi d’igualtat dels ciutadans que no es pot estendre, ni és exigible als territoris conformats per característiques, anhels i necessitats diferenciades que l’Estat s’entossudeix sense remei a no respectar.
En tot cas, ens cal més simplificació i justificació dels comptes públics que el resum publicat del passat exercici no aconsegueix si no és pels especialistes més experts. Només així, practicant el principi de la transparència, prendrem consciència d’on som per sortir del forat.
Mentrestant, i acabant unes curtes vacances en les aigües tranquil·les del mar de Port de Pollença encara amb ocupacions i tancats militars discutibles pel gaudi exclusiu d’uns funcionaris privilegiats, no se si, esporuguits per la crisi, sabrem aprofitar el moment per corregir els excessos i generar noves il·lusions i projectes que ens permetin fer un salt positiu endavant.
La riquesa no està en el diner sense dubte necessari per a avançar, sinó en assolir una societat més justa, equitativa i respectuosa amb la gent i l’entorn que ens condiciona.
