Fa uns dies vaig visualitzar la pel·lícula, el “Cas Collini”, basada en un fet real, terrible i desgraciat.
Tracta d’un home italià ja gran que al cap dels anys assassina a un antic oficial de les SS alemanya responsable directe de la mort del seu pare que va viure quan era nen, durant la 2a. Guerra Mundial, després de no haver trobat l’empara de la justícia amb motiu de la modificació de la llei que fins a l’any 1963 permetia la persecució dels crims de guerra.
Més enllà del fet, ningú gosa parlar de la causa de l’assassinat. Ni l’acusat, ni l’advocat que representa als familiars del difunt, ni el fiscal. És la llei del silenci que s’imposa per amagar els horrors de la guerra, fins que el novell advocat defensor d’ofici la descobreix i l’explica en la vista oral del judici, el que acaba provocant el suïcidi de l’acusat que se sent alleugerit i responsable i la innecessarietat de la condemna per raó de la seva mort.
El relat permet reflexionar sobre el paper de la llei i de la justícia, i com d’important és el paper de l’advocat per a examinar i comprendre el per què de l’assumpte del tot imprescindible per defensar el client; com el del Tribunal obligat a impartir justícia de forma independent a la llum dels fets provats d’acord amb la Llei.
Ve a compte aquesta consideració prèvia a la llum d’un pronunciament judicial recent qüestionable i amb càrrega política, i com de necessària és la correcció de les imperfeccions del sistema en el qual estem inserits.
Aquest diumenge es celebren eleccions al Parlament de Catalunya forçades per una sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del passat 29/02/2021. Com és conegut i en consonància amb els interessos del Govern espanyol, en la sentència ha primat l’interès públic de la seva celebració, per damunt dels motius de salut pública esgrimits pel Govern de la Generalitat en el Decret 1/2021, de 15 de gener, que ha anul·lat i que les post posava fins al 30 de maig en funció de l’evolució de la pandèmia derivada de la Covid-19.
Bàsicament, la sentència argumenta que, atenent la previsibilitat del repunt del contagi, no hi ha causa de força major que impedeixi la celebració de les eleccions, que l’ajornament decretat no està justificat per les limitacions de l’estat d’alarma i les activitats no essencials que venen desenvolupant-se -com si fossin comparables amb les eleccions- i que per això lesiona el dret fonamental al sufragi.
L’embolic que s’ha creat ha estat majúscul. Segons els mitjans de comunicació 24.000 persones han presentat al·legacions per no formar part de les meses electorals per por al contagi, preveient en aquesta situació les enquestes una forta abstenció complementària a la que normalment es produeix en unes eleccions. Probablement es tractava d’això, de condicionar els comicis i el seu resultat en un moment de tensió ciutadana per causa de la Covid-19 i la gestió governamentals.
Del pronunciament del Tribunal és preocupant la distorsió de la funció jurisdiccional sotmesa al principi de legalitat, que no a consideracions d’oportunitat de l’interès públic que correspon al Govern considerar i adoptar, prèvia la seva justificació explicitada al preàmbul del referit Decret i en els informes que el fonamenten no contradits en el procés mitjançant prova pericial oportuna.
Significar que el Decret anul·lat no impedia el dret fonamental al vot, sinó que retardava el seu exercici a una millor situació previsible de la pandèmia per facilitar la participació dels electors sense produir majors riscs de salut pública com els que pretenia evitar, no sent de rebut les consideracions sobre la previsibilitat del risc i la provisionalitat del Govern per imposar la data de les eleccions d’acord amb la seva convocatòria.
És funció dels Tribunals revisar o convalidar l’adequació dels actes del Govern a les Lleis de les que porten causa, però no decidir l’interès públic que els justifica fruit de les potestats i competències en cada un dels àmbits de l’acció pública que el Govern te atribuïdes per la Llei. La distinció és transcendent i respon a la teoria política de la separació de Poders en un estat democràtic modern.
L’articulació objectiva d’aquest sistema no és qualsevol cosa. Genera confiança i seguretat jurídica als ciutadans per complir la Llei, que s’altera quan es produeixen abusos i disfuncions en l’exercici del poder -del Legislatiu, de l’Executiu i del Judicial- i dels instruments de control entre ells.
Algunes veus pròximes al Govern espanyol s’han afanyat a aplaudir la decisió del Tribunal obviant la transgressió de la funció jurisdiccional que s’ha seguit, després de la inhabilitació del President Torra a resultes d’una interpretació negativa de l’exercici del dret fonamental a la llibertat d’expressió, que ha motivat l’anticipació de les eleccions.
La responsabilitat dels jutges i magistrats és enorme i no és fàcil d’exercir. Per això més que mai és imprescindible la seva independència, lluny dels espais del Govern i del “Consejo General del Poder Judicial” del que no n’haurien de formar part, per dictar sentència d’acord amb la Llei i el Dret no sempre garantia de ser justa.
