La responsabilitat és un mot que ens acompanya al llarg de la nostra existència. Des de petits, aprenem què vol dir i a què ens obliga. De grans ens genera sovint conflicte personal i col·lectiu, del que hem de respondre no sempre amb satisfacció i encert.
Si no hi ha sentit de responsabilitat, d’allò que també en diem el deure, les persones no seríem el que som, ni seríem capaces d’assumir compromisos i de fer el bé. Algú també dirà que un excés de responsabilitat frena l’acció; nogensmenys, si no hi ha llibertat individual sense la qual no hi ha llibertat col·lectiva, tampoc hi ha responsabilitat ben entesa i respecte.
La responsabilitat moral i jurídica sovint juntes s’estén a tots els àmbits del comportament humà i de la societat. Tot el que fem és objecte d’examen i de depuració inexorable, en un difícil equilibri de drets i deures que ens condiciona, tant en l’esfera privada, com en la pública.
És com el poder, que no ho pot tot, però és determinant per afrontar els reptes del dia a dia, per petits o grans que siguin, per prendre decisions malgrat el risc d’equivocar-se.
En un altre sentit, la responsabilitat també participa del concepte “auctoritas” ja arrelat a l’antiga Roma i estès fins als nostres dies, que llegítima a ser obeït, tant amb motiu del poder que es pugui ostentar amb els corresponents atributs o potestats per a la seva efectivitat, com per raó de la saviesa o de la virtut de la qual parlaven els antics.
Tanmateix, el seu exercici no està exempt d’exigències de tot ordre i de diferent intensitat, com la dona del Cèsar que no només ha de ser honesta, sinó que a més ho ha de semblar. Però també sovint és causa d’enrenou quan els actes que s’adopten contravenen el marc social i jurídic establert i cal la intervenció d’un tercer per resoldre’l, sigui una assemblea, un síndic o un tribunal investit d’independència i d’objectivitat imprescindibles per generar confiança i credibilitat.
La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat democràtic , que s’expressa a través de la Llei i els principis generals del Dret que condicionen la seva aplicació, entre d’altres el de la proporcionalitat i el de la bona fe a tenir ben presents.
L’exercici de l’autoritat, sigui la de l’Administració Pública o la dels Jutges i Tribunals mitjançant les potestats atribuïdes per la Llei no és absoluta, de la mateixa manera que en la nostra actuació individual no hi cap la discrecionalitat, més encara si és fruit del caprici o de l’arbitrarietat que a ben segur serà causa de desavinences futures entre les persones, i entre aquestes i els poders públics.
Cal dir que és en l’actuació dels poders o institucions públiques on l’exigència i la justificació de la resolució administrativa o judicial ha de ser major, per raó de l’interès que els correspon representar o tutelar, àdhuc per fer-la complir si no és al servei del bé comú i l’equitat, en un complex equilibri com el que ens recorda la natura per sobreviure en la seva contínua transformació que encara ens sorprèn.
En tot cas, la responsabilitat no és gratis i demana esforç no fàcil d’acceptar i comprendre. Quan ens reclama mirem sovint a un altra banda, com excusant-la, abans d’assumir-la i practicar-la per a adonar-nos que no n’hi ha per tant i que és generosa quan ens correspon amb la satisfacció de l’èxit que ens afalaga i ens dóna força per nous reptes i continuar endavant.
Darrerament ens hem avesat a fer declaracions responsables davant de l’Administració Pública, com quan en ple estat d’alarma havíem de desplaçar-nos per raons de feina, o quan pretenem realitzar obres menors a casa i ho comuniquem sense necessitat de llicència a l’Ajuntament, que es reserva el dret de comprovació o revisió posterior. És una manera d’intentar assumir i compartir responsabilitats benvingudes i que alleugera la càrrega d’una Administració excessivament protectora, que no responsable, que hauríem d’anar desgranant.
No sempre és així. És el que ha passat fa poc amb la vacunació per controlar la Covid-19, quan s’ha dit que, els que havien rebut la primera dosi de la vacuna Astra-Zeneca havien de fer una declaració responsable d’acceptació si decidien rebre la segona dosis de la mateixa vacuna, però no si en el mateix acte optàvem per una altra a disposició. No és aquesta una manera d’exercir la responsabilitat, sinó tot el contrari, d’espolsar-la i traslladar la decisió al ciutadà desemparat que no té el coneixement, ni el deure jurídic per a adoptar-la i suportar llurs conseqüències si van maldades.
Malgrat tot, la responsabilitat és una virtut tossuda que s’acaba imposant per sobre de les vicissituds i mentalitats estretes i ocupades en fer el mínim o en no deixar fer, perquè res canviï. Succeeix el mateix amb els procediments feixucs, amb un excés de formalitats i d’informes inacabables derivats d’una total falta de confiança del sistema del poder en si mateix i cap enfora, i al revés, a revisar si volem progressar en la bona direcció.
La responsabilitat és sana si es practica.
