miércoles. 08.02.2023

El Rei és nu

Esdeveniments recents m’han dut a recordar el relat de “El vestit nou de l’emperador”, de Hans Christian Andersen.

 

El llibre parla d’aquell monarca obsessionat en demostrar el seu poder i elegància. Creu el que li diuen els millors sastres, que el vestit màgic que llueix és invisible per als estúpids. És així com tot i no dur vestit, no vol veure el que no hi ha per por a ser considerat un ximple. És la mateixa por dels seus ministres, membres de la cort i de la gent que no gosen admetre que no veuen res, fins que al mig de la desfilada un nen exclama que el rei és nu, provocant la riota de tothom i la vergonya del monarca.

 

La paròdia ens alerta contra la hipocresia de la gent que ens impedeix dir les veritats més obvies. És una burla a una societat malalta, sense credos, que va fent i que confia que el pas del temps ho arregla tot, com una manera d’alleugerir les passions i el neguit d’un comportament irresponsable que acaba sent nefast i causa futura de violències de diferent intensitat. És allò del ja t’ho deia, però no m’atrevia a dir.

 

És també la por de que parla Sòcrates en l’al·legat de defensa en el procés que el va dur a la mort i que Plató ens ha llegat en un dels seus magnífics Diàlegs. La por a dir la veritat “car no hi ha por que s’aturi en mi”.

 

Malgrat els anys transcorreguts i un més gran coneixement del que ens envolta, seguim encallats en les mateixes pors i misèries que no ens deixen avançar positivament i veure el que de bo hi ha a l’altra banda del bosc.

 

Mirem si no a casa nostra, de com es succeeixen escàndols i abusos de calat per part dels més alts dignataris amb el còmplice silenci del sistema per por a que no passi absolutament res, si no és per conservar l’estat de les coses i del poder instituït encara que sigui maldestre. Tot plegat, sota una insostenible amalgama de normes legals produïdes pels alts funcionaris encarregats de vetllar pel sistema, que ens desborden inútilment per no decidir res o per reprimir al que pretén canviar l’ordre de les coses. I el que és més greu, disfressat sota una falsa aparença de canvi, de renovació i de mitges veritats que acaben trencant els principis de la confiança i de la convivència sana de la gent.

 

Això no obstant girem els ulls sense voler reconèixer i afrontar la realitat. Només ha faltat la pandèmia provocada per la Covid-19 per subratllar-ho encara més, amb la crítica fàcil i la constatació de la fragilitat d’un sistema que fa aigües i d’una societat que busca l’aire com el peix tancat a la peixera.

 

El sistema democràtic modern s’ha construït sobre el pilar de la divisió dels tres poders, del legislatiu, de l’executiu i del judicial, que es controlen entre ells en la creença de la bondat de la llei que resulta de la voluntat del poble sobirà que s’expressa a través dels seus representants escollits en unes eleccions lliures.

 

Tanmateix, no sempre l’acció i el control dels tres poders ha reeixit en la bona direcció, és a dir, quan algun d’ells s’excedeix o es deixa dominar en contra del marc que li correspon; menys encara, quan manca la cohesió imprescindible de la societat a la qual han de servir per a imposar-se.

 

Darrerament s’han observat exemples del mal ús d’algun dels tres poders quan en nom d’una independència mal entesa pretén imposar-se a la dels altres dos, dels que depèn.

 

És el que succeeix amb el poder judicial afavorit per la lluita política dels principals partits del govern i de l’oposició que no es posen d’acord en la renovació dels membres caducats fa més de dos anys, que no és poc, del Consell General del Poder Judicial, format majoritàriament per jutges i magistrats designats per 3/5 parts del Congrés i del Senat, i que s’ha demostrat un gran error del legislador constituent a corregir. Si no s’és capaç de complir el mandat de la llei, difícilment es pot demanar després als ciutadans que la respectin.

 

És també el fracàs de la porta giratòria que es permet als jutges i magistrats, i a la resta de funcionaris públics, que lliurement un dia decideixen dedicar-se a la política, fins que cessen en el càrrec pel qual han estat nomenats, de ministres, diputats o secretaris d’estat, per tornar a exercir tot seguit de jutges i magistrats, si cal ascendint en la seva carrera funcionarial sense cap rubor, ni escrúpol.

 

Admetran que aquest sistema no és garantia de la independència, aquesta si, que els jutges i magistrats han de mantenir a l’hora de dictar sentència, el que una vegada més afavoreix la desconfiança creixent dels ciutadans amb el sistema que al final pagarem molt car si no el redrecem seguint el crit del nen, el rei és nu.

 

El comportament degut s’exigeix practicant-lo, el que no pot dir-se d’un rei nu.

El Rei és nu
Comentarios
Entrando en la página solicitada Saltar publicidad