El passat mes d’octubre passava el seu darrer tràmit parlamentari al Senat la Llei de l’Impost sobre determinats serveis digitals, més coneguda com a “taxa google”, tràmit en el que vaig poder participar com a ponent.
Amb aquest impost, aprovat al mateix temps que la “taxa Tobin”, el Govern espanyol posa les primeres fites de la reforma fiscal que es vol impulsar durant la legislatura, una reforma que ens impulsa cap a una fiscalitat justa i adaptada a la realitat econòmica actual.
Cal, però, explicar alguns aspectes sobre aquests imposts, ja que estant en ple debat sobre els Pressuposts Generals de l’estat per al 2021 (ara tramitant-se al Senat), s’ha acusat al Govern d’augmentar la pressió fiscal, acusació que no es sosté, sobretot si dins aquesta acusació es pretén incloure tots els imposts dins el mateix sac per crear un argument polític, això condueix a un error perquè en concret aquest impost a que ens referim (així com amb la denominada “taxa Tobin”) no representa una major pressió fiscal per a les famílies, PIMES o empreses del país, sinó que es tracta d’un impost sobre models de negoci actuals que amb el sistema tributari existent, que es basa en la presència física en el territori, no tributen.
Les empreses digitals, que no necessiten una ubicació física per arribar als usuaris i treure el seu guany de la interacció amb ells (i precisament és de les dades aconseguides amb aquesta activitat i de la publicitat en línia d’on obtenen un benefici econòmic) ara, amb el nou impost, tributaran a Espanya. Aquest és un impost del que es poden rebre importants rèdits per al país d’empreses que obtenen els rendiments a costa dels usuaris d’aquí, mentre tributen a països diferents.
Es tracta d’un problema global, que romp amb la idea de solidaritat subjacent en la concepció dels tributs com a mecanisme per compartir part del lucre assolit amb la comunitat on l’empresa desenvolupa la seva activitat, amb l’objectiu de mantenir serveis, garantir drets al conjunt de la ciutadania, un problema que s’ha abordat des de diferents organismes internacionals ja que, certament, la solució ideal seria l’assoliment d’un acord global en el marc d’aquests organismes, acord que fins ara sembla impossible: l'OCDE treballa des de 2015 en un projecte de lluita contra l'erosió de la base imposable i el trasllat de beneficis que provoca la nova economia digital, tot un repte tributari global al que no s’ha pogut posar fil a l’agulla fins ara.
Tampoc la Unió Europea ha estat capaç d’arribar a un acord sobre aquesta fiscalitat digital, de manera que alguns dels principals estats membres han aprovat els seus propis imposts sobre serveis digitals, com el Regne Unit, Itàlia, França, Alemanya o Àustria, Espanya es suma a aquests a partir d’ara.
És cert que l’administració Trump ha tengut una actitud agressiva amb els estats que han aprovat mesures fiscals d’aquest tipus, però, per altra banda, el propi FMI reconeixia que si no hi ha un acord global no queda més camí que els tributs aprovats a nivell estatal.
Els resultats de les eleccions presidencials nord-americanes, el nou marc de relacions que previsiblement s’obri entre els Estats Units i la Unió Europea obriran noves possibilitats d’enteniment, sens dubte, però de moment ens hem situat a l’avantguarda de la fiscalitat digital, de la fiscalitat justa que, en definitiva, vol dir que qui més guanya, qui més té, més ha de contribuir al conjunt de la societat.
