lunes. 15.08.2022

Reflexió sobre les dades d'ocupació de març

Acaben de sortir les dades d’atur del mes de març i els titulars s’han quedat sobretot en l’increment de l’atur interanual.

Jo me qued amb un altre titular: l’increment del número de persones afiliades, és a dir la pujada interanual de les persones que en aquests moments estan treballant. I que a més a més és una xifra record pel mes de març: superam els 458.000 afiliats a la Seguretat Social. És a dir, que la nostra economia segueix essent capaç de crear moltíssims llocs de feina.

 

I a més, a pesar de la desacceleració del creixement, la nostra economia genera cada vegada més llocs de feina indefinits. Però com ja he comentat en anteriors articles, el nostre problema no és la capacitat de generar llocs de feina, el problema segueix essent, per una banda, la temporalitat i, per altre banda, la poca qualitat en moltes ocasions d’aquests llocs de feina.

 

Precisament aquesta gran capacitat de creació de llocs de feina genera un efecte crida laboral, perquè tenim un model econòmic que requereix molta mà d’obra.

 

Això fa que en aquest mes de març, enguany que la Setmana Santa es retarda, se produeixin a la vegada dos fenòmens que d’entrada semblen antagònics, però que en realitat són dues cares de la mateixa moneda: puja l’atur interanual i puja el número de persones ocupades tant en relació al mes anterior com en termes interanuals.

 

De fet les Illes Balears no han deixat de créixer en població fins i tot els anys de crisi econòmica, perquè el nostre model econòmic com dic, crea un efecte crida. I això genera tota una sèrie de problemàtiques: més població implica més necessitat de serveis públics, més demanda d’habitatges (i més demanda vol dir increment dels preus), més consum de territori, més residus, més consum energètic, més trànsit, més necessitat de seguir creant més llocs de feina,.... en un cercle viciós imparable.

 

Però fins on podem seguir creixent? On és el nostre límit a l’hora de crear llocs de feina? Perquè vivim en un territori insular, limitat, fràgil. Això implica la necessitat d’un canvi de rumb, de transició cap a un model sostenible.

 

Per tant, el nostre repte no ha de ser crear cada vegada més llocs de feina. Ha de ser capgirar l’estacionalitat i que els llocs que cream siguin de qualitat. En definitiva, la sostenibilitat, que només pot arribar amb una aposta clara per: la diversificació; aprofitar al màxim les sinèrgies del turisme amb altres sectors econòmics; allargar la temporada rebaixant els pics de l’estiu; la innovació i recerca; l’economia circular; les energies verdes; i les noves tecnologies.

 

Apostar per la qualitat i no per la quantitat: tant en el model turístic com en la nostra economia en general. En això s’ha treballat aquests darrers 4 anys, la transició cap un model econòmic, social i mediambiental més sostenible: el Pla d’Indústria, el Pla de Ciència, el Pla d’Innovació, el Pacte per la Competitivitat i l’ocupació de Qualitat, les inversions de l’impost turístic, la llei de residus, la llei de canvi climàtic, les inversions dels fons europeus, el Pla de desenvolupament tecnològic,...  Les bases estan posades, però requereixen continuïtat, perquè encara queda molt per fer.

Reflexió sobre les dades d'ocupació de març
Comentarios