El 2006, l’ex-vicepresident dels Estats Units, Al Gore, protagonitzava el documental An Invonvenient Truth alertant ja fa 13 anys de les conseqüències que l’escalfament global té sobre el clima, el medi ambient, l’economia i la nostra forma de viure. I la necessitat de prendre mesures.
Després de constatar que els Acords de Paris contra el canvi climàtic han fet curt, el mes passat es va tancar en fals la Cimera de l’ONU sobre el canvi climàtic celebrada a Madrid.
El resultat va ser decebedor i hem pogut comprovar una vegada més una veritat òbvia: els països actuen egoistament i prioritzen els seus interessos nacionals per damunt de la necessitat d’avanços reals en la lluita contra l’escalfament global i el canvi climàtic. Per això el resultat de la Cimera ha resultat absolutament insuficient una vegada més.
Però juntament amb aquesta veritat òbvia,- la incapacitat dels Estats a comprometre-se amb mesures efectives contra l’escalfament global,- com en el títol del documental d’Al Gore, hi ha una altre veritat incòmoda que ningú vol afrontar.
De les diverses mesures que es posen damunt la taula per afrontar el canvi climàtic, no es parla de la superpoblació mundial. No es parla de que l’augment constant de població duu també a un augment constant d’esgotament de recursos, de més necessitats de mobilitat, de més producció alimentària, de més consum de territori i d’aigua, de més residus, de més consum energètic, de més contaminació i en definitiva d’emissions de CO2 responsables del canvi climàtic.
Però aquest es un tema massa delicat per afrontar-ho, ni tant sols per parlar-ne. I la realitat és que la població mundial actual d’uns 7.500 milions d’habitants es preveu que s’incrementarà fins els 9.000 milions el 2040 i arribarà als 11.000 milions el 2050.
Mirem el cas que ens toca d’aprop: l’augment de població de les Illes Balears. El nostre arxipèlag ha passat de 533.000 habitants l’any 1970, als actuals 1.198.567. Un increment del 122% en menys de 50 anys debut a un model econòmic intensiu en mà d’obra amb totes les conseqüències conegudes sobre el consum de recursos i el territori.
Algun dia s’hauran d’afrontar tant aquesta veritat òbvia (les reticències dels Estats a fer res) com aquesta altre veritat incòmoda, si volem veure solucions. Perquè l’alternativa de no fer res, fa por.
